Bé, doncs ja torno a ser aquí.
No gaire content, que voleu que us digui: les meves vacances
van caure al quart dia per unes escales de la catedral d'Oviedo i han dut a què, aquest any, en termes laborals, per a mi ja s'hagi acabat, com aquell qui diu. O sense aquell qui diu.
D'ençà que vaig marxar fins ara, tres novetats dignes de menció.
La primera, la marxa de l'Escola Congrés-Indians fora del barri, tot i que no s'allunya massa. Éra previst, ja ho sé, però no deixa de fer-me pena. D'aquí a pocs dies, farà quatre anys que vaig visitar aquesta escola en els seus barracons i
em vaig trobar amb un projecte encisador i, si més no per a mí, molt atractiu. En aquelles èpoques, semblava que el Centre d'Art Santa Mònica vindria al Canòdrom i se'm va ocórrer que ésser un barri capdavanter en matèria educativa i cultural, podria ser un bon eix al voltant del qual connstruir-ne un projecte de futur. Ens hem quedat sense Centre d'Art (i l'invent que diuen que ve, que ja veurem, segueixo sense veure'l clar) i ara ens marxa l'escola Congrés-Indians. Me n'alegro per l'escola, és clar, aniran a un edifici més adient, més còmode i més com cal. Però ho sento pel barri que, d'alguna manera, perd una altra possibilitat.
La segona, l'enderrocament del
bunker del carrer de les Cacàcies. Home! Fins i tot sembla un carrer nou, ampli, obert... i això que està enterbolit per les obres i que només ho he pogut veure dues o tres vegades, passant amb el taxi camí de l'Hospital de Sant Pau per fer-me cures i tal. No sé ben bé com quedarà finalment, però, per malament que quedi, no res pot ser pitjor que el que hi havia. Vejam si aquest enderroc i allò que substitueixi aquell mur execrable aconsegueixen que aquest tram de carrer deixi de ser el
cagòdrom de tots els gossos de les rodalies.
I ja que abans hem fet referència al Canòdrom, la tercera hi té a veure: s'ha convocat per al proper dilluns 22 un Consell de Barri monogràfic dedicat a les propostes per a aquest equipament que constitueix la nostra particular
sagrada família local. Lamentablement, temo no poder anar-hi: el fet de no poder ni tan sols tocar amb el peu a terra -o fer-ho, a tot estirar, durant uns molt breus minuts- m'impedeix moure'm de casa si no és amb cadira de rodes (i així i tot, la posició de la cama lesionada no és la desitjable) i això m'obligaria a disposar del temps i l'esforç d'algú de la família. És fàcil que aquell mateix dijous 25, que tindré visita mèdica amb radiografies al davant, el doctor Del Caso m'aixequi la prohibició, però no me la vull saltar fins tenir-hi la beneïcció del metge. Ja me n'enteraré d'allò que s'hagi parlat pel
blog de l'Enric.
Però us encoratjo a assistir-hi. No podem aspirar a què l'Ajuntament acompleixi allò que es va acordar per al Canòdrom si no s'hi constata un fort suport veïnal. Ans el contrari, si el que queda palès és una indiferència generalitzada, perdrem el Canòdrom; i si perdem el Canòdrom, no passaran gaires anys (potser, ni tan sols gaires mesos) sense que ho lamentem tots plegats. Heu d'anar-hi i donar suport a la gent que està lluitant perquè el barri pugui tenir en el futur uns equipaments mínimament dignes.
Aviat vindran festes. Primer les dels Indians i, tot seguit, les del Congrés. Tant de bo m'hagin aixecat
l'arrest i pugui compartirles amb vosaltres, tot i que no serà encara tan àmpliament com m'hagués agradat.
Allí ens hi veurem, doncs
